LA GESTIÓ DELS SERVEIS SOCIALS EN TEMPS DE CRISI. REFLEXIONS SOBRE UN NOU MODEL SOCIAL. EL PAPER DEL MUNICIPALISME.
Els nostres Serveis Socials tenen una trajectòria de més de 28 anys d’història en el municipi. La seua presència ha sigut una constant en l’àmbit institucional, territorial, social i comunitari. La història recent de la vida local no es podria relatar sense la implicació i les aportacions dels Serveis Socials, i constituïx un reconegut referent de proximitat i de quotidianitat en l’atenció de les necessitats personals i socials.
En el transcurs d’estes tres últimes dècades, hem anat afrontant diversos moments amb les seues especials característiques i particularitats, tractant de desxifrar les transformacions socials de cada etapa i acompanyant les persones i les col•lectivitats locals en les seues complexes dinàmiques relacionals d’ajust i adaptació. En este esdevindre, les coses no han resultat especialment fàcils. En un context històric de profunds i accelerats canvis, l’ancoratge a la realitat no ha estat exempt d’enorme dificultat, atenent al desconeixement del mateix sistema en el conjunt de la societat, a la seua tardana incorporació en l’agenda pública, a la fragilitat de tots els seus elements estructurals i, per descomptat, a la debilitat respecte dels restants sistemes de benestar.
Els antecedents dels serveis socials se situen en una etapa d’expectatives de canvi en la societat espanyola, i es conceben com un valor afegit en el conjunt de les mesures modernitzadores en la vida d’este país. El seu paper estava revestit de cert simbolisme des de la perspectiva històrica del reconeixement de les necessitats i quant a la seua contribució a propiciar el trànsit des del paradigma de la institucionalització cap al paradigma de la normalització. D’altra banda, des de la lectura constitucional d’Estat social i democràtic de dret, els Servicis Socials van suposar un avanç per a dotar de contingut social els poders públics, principalment els ajuntaments com a instrument de legitimitat.
Reiterem que les coses en servicis socials mai han resultat fàcils, màximament si ens atenim al punt de partida, en el qual no hi havia res i tot estava per fer. Però hem estat ací, complint amb la nostra finalitat com a sistema públic de protecció social, efectuant l’acompanyament personal, dialogant amb els ciutadans i generant entramat relacional. Com sempre, contemplant les persones com el principal actiu de la societat.
Sense referents teòrics clars ni models conceptuals ben definits, vam tindre el privilegi de començar a escriure una història sobre paper en blanc. Amb el nostre treball quotidià, amb entusiasme, no exempt d’ingenuïtat, amb la nostra praxi inspirada en el diàleg comunitari, no ens cap dubte que, des d’aleshores, hem efectuat aportacions per a configurar els actuals Servicis Socials. Amb les seues imperfeccions i debilitats, la veritat és que hui disposem d’uns servicis socials que abans no teníem, arrelats en l’àmbit local i identificats, en el sentir col•lectiu, per la seua dedicació i responsabilitat en la gestió d’aspectes importants i rellevants que afecten la vida de les persones.
Des d’eixa perspectiva local, hem construït un model descentralitzat territorialment, pròxim a les necessitats ciutadanes, amb una àmplia i diversa estructura tècnica i organitzativa, que s’han dotat d’uns referents de reconeixement institucional com a servici públic. Al mateix temps que hem crescut com a organització per l’acumulació de competències i noves responsabilitats, també han sigut notables els requeriments per a aportar i ampliar el repertori de respostes a les necessitats de cada moment. Esta ha sigut una característica de l’encreuament de la qual no s’han després mai els servicis socials, en el sentit que també s’han hagut d’atendre les necessitats internes pròpies com a sistema de treball, ja que és una organització que té fortes exigències de flexibilitat per a adaptar-se a un context canviant i divers. Créixer, consolidar-se, flexibilitzar-se com a organització i, al mateix temps, articular i incrementar la capacitat de resposta. Tot això, en el transcurs d’un breu període de temps i en un context de profunds i accelerats canvis.
Des de la seua posició social i institucional, pel que fa a la relació de proximitat, els Servicis Socials municipals han sigut testimonis privilegiats d’eixes tendències de canvi i transformació que ha experimentat la societat espanyola en el context de les ciutats.
En un entorn de perplexitat i incertesa, la conjuntura actual està suposant un fort debat en la forma de funcionar dels Servicis Socials, tant des de la concepció tradicional com des de la configuració i el paper que han d’assumir en la seua orientació de futur.
D’una banda, els Serveis Socials es troben afectats i immersos en les dinàmiques del mateix canvi social, que ha incidit en un emergent marc de noves i més diverses necessitats, amb major component de complexitat i heterogeneïtat i per a les quals no tenim resposta. El sistema es va dissenyar en un moment en què es reconeixien certes estructures bàsiques de provisió de béns (família, àmbit laboral i xarxes comunitàries), i se li assignava un paper de complementació amb estes. Hui observem com l’estructura de població, nous fenòmens socials, els comportaments i les demandes ciutadanes es diversifiquen (major exigència d’autonomia individual, reducció i diversitat de formes de convivència familiar, envelliment, personalització de les demandes, heterogeneïtat del mercat de treball i pèrdua del paper articulador del món laboral, nova perspectiva temporal i d’usos en el funcionament de la ciutat, demanda específica amb determinats sectors de població, incorporació de la dona al mercat de treball, multiculturalitat, immigració, pèrdua del simbolisme en el cicle vital, exigències de mobilitat, pèrdua de referents socials, noves formes de pobresa i exclusió, etc.). Un nou mapa de riscos involuntaris i necessitats no previstes.
D’una altra, l’impacte de la crisi i els seus efectes sobre l’estabilitat de les persones. La crisi és una realitat innegable i cenyida al seu estricte marc econòmic de referència. Però, en poc de temps, s’ha convertit en un concepte colonitzador que ho invadix tot. S’ha convertit en una terminologia totalitzadora i omnipresent. Tot s’argumenta i justifica a través de la crisi. Este ús indiscriminat, en uns casos i intencionat en altres, té les seues conseqüències i efectes perversos en tots els àmbits vitals, i es perceben les expectatives de futur amb desconfiança, temor i desànim. Per a amplis sectors de la societat, l’excessiva confiança posada en el creixement econòmic va suposar el desancoratge i desafecció respecte a altres sistemes amb major poder de protecció davant dels riscos de la vida. Els Servicis Socials som hereus dels efectes d’este desconcert.
Des d’este encreuament, el sistema de protecció social ha d’orientar el seu futur davall la influència de la crisi, i coincidix amb un moment de reducció d’ingressos, més gastos socials derivats dels nous riscos i la configuració emergent d’un altre tipus de necessitats. Un escenari crític, que deriva cap a una situació real i percebuda d’inseguretat social, amb un major grau d’exigència cap al sistema. La pressió assistencial i les demandes van en augment. S’està instal•lant una certa sensació de col•lapse i de crisi funcional, en la qual els esdeveniments desborden la capacitat de planificació i articulació de respostes.
El plantejament bàsic i organització que sustenta els actuals servicis socials es remunta a principis de la dècada dels huitanta. La realitat de la societat espanyola, fa 30 anys, era molt diferent de l’actual. La finalitat del sistema no pot anar molt més enllà del marc de necessitats que es van conceptualitzar en aquell moment com prioritàries, en el sentit que eren evidents i compartides, estaven identificades i resultaven previsibles.
En estes circumstàncies, hem de repensar el model local de protecció social. Els Servicis Socials, enfront de la situació que hem descrit, denoten poc més que un caràcter merament instrumental i testimonial. Així no podem continuar. Estem assistint a l’esgotament i inanició del sistema. És raonable que es plantege el seu paper per a alinear-lo a una estratègia més global. Els Servicis Socials, tal com estan concebuts, no tenen capacitat ni vocació per a articular polítiques socials consistents. L’activisme, l’accessori, el superficial, la immediatesa i el concretisme han substituït la reflexió, el constitutiu i a l’important. El simplisme enfront la complexitat. Estes renúncies suposen una manifesta debilitat del sistema i una total pèrdua de potencial estructurador. Poden sobreviure uns Servicis Socials que renuncien a donar explicacions i reflexionar sobre la complexitat de l’individu i les seues interaccions en l’entorn social, com a element definitori del propi sistema? Poden perdurar uns Servicis Socials si només li’ls identifica, de manera reduccionista, pel paper que se’ls ha assignat com a mers prescriptors de prestacions? Poden justificar-se des d’un discurs massa centrat en la gestió dels recursos i molt poc rellevant en la denúncia i constatació de les necessitats, renunciant a la seua obligació de contribuir a desxifrar-les?
El moment actual i l’orientació de futur exigixen nous plantejaments conceptuals i organitzatius, així com processos que han d’acompanyar la construcció d’una nova arquitectura de les polítiques de protecció social, des del context de les ciutats. Reflexionar, analitzar opcions i alternatives perquè tots els aspectes recobren sentit i coherència des d’una visió més àmplia i enriquidora que contemple la gestió estratègica de la cohesió social com a element vertebrador de la vida local.
D’acord, estem en un moment crític i d’incertesa: si ens deixem portar per la influència “presentista”, amb l’acceptació d’una situació imposada, tot seran limitacions i desànim. La queixa permanent no ens deixarà veure el que està passant. Analitzar i avançar. Analitzar i identificar aquells aspectes que han suposat consistència i estabilitat per al funcionament del sistema social i, al mateix temps, puguen tindre solució de continuïtat per a avançar i explorar noves oportunitats. Estem en una societat complexa que requerix polítiques socials complexes a partir de la interconnexió de diverses realitats, la incorporació d’altres perspectives dels contextos i una nova interpretació de les dinàmiques relacionals.
En la conjuntura actual, persistir en la forma de fer les coses i en les característiques de funcionament ens acosta a recorreguts de curt abast que deslegitimen totalment el sistema d’intervenció social, tal com s’havia concebut fins al moment. Ara bé, no ens cap dubte, que el mateix sistema de protecció social té suficients atributs i potencialitats per a la seua posada en valor i reorientació cap a una estratègia més àmplia i envoltant relacionada amb la gestió de la cohesió social, com a forma de fer ciutat amb els ciutadans. Partim del convenciment que podem i hem d’iniciar un canvi de paradigma en el model social local, per contribuir a desxifrar el seu paper, a partir de la repercussió dels fenòmens globals en l’escenari local, la gestió de la proximitat, la vida en els barris i la quotidianitat, restablir el diàleg comunitari com nova forma d’entendre’s amb els ciutadans, demanar complicitats amb els col•lectivitats locals, la participació ciutadana i el compromís cívic amb la vida en comunitat, la revaloració de l’espai públic i l’assignació de nous significats, la busca d’alternatives per a la conciliació de la vida personal, familiar i laboral, la gestió igualitària de la diversitat, generar idees per a una economia solidària, reinventar i produir béns relacionals, recuperar el discurs dels drets, la incorporació de nous actors compromesos amb la vida local. Com a punt de partida, el model social local està en bones condicions per a incorporar innovació i creativitat, té suficient flexibilitat per a experimentar noves maneres d’intervenció social i de resposta a les necessitats, i exercir el seu potencial interactiu amb la resta de sistemes de benestar.
El context actual també suposa acceptar les amenaces i dificultats que recauen sobre els Servicis Socials, en el sentit d’afrontar les pressions perquè es repleguen a un paper purament clientelar i assistencialista, presentant-los com un cost innecessari que justifique l’aplicació de mesures de retall pressupostari, amb la consegüent vulnerabilitat en la pràctica de certs drets.
Les polítiques de benestar social no poden justificar-se ni confondre’s amb el creixement econòmic. En estos últims temps, ja s’ha demostrat que més creixement no suposa més cobertura i protecció social, en moltes situacions, ha tingut efectes contraris. Volem un model social que recupere la centralitat en les persones des de la perspectiva de les trajectòries vitals i en el marc interactiu de les emergents dinàmiques socials. Hem d’anar més enllà del que el sistema tinga per bé oferir, pensar en una organització que s’adapte més eficaçment a les necessitats específiques de cada moment, i contemple les persones com el principal actiu de la societat. En la línia argumental exposada per Fernando Fantova (Governança dels Serveis Socials en temps de crisi. Barcelona, 2011), estem convençuts que este plantejament constituïx un component essencial de les polítiques municipals, i reivindica un major protagonisme dels ajuntaments per a enfortir el paper del sector públic en tant que contribució estratègica a la creació de capital social a través de xarxes socials de reciprocitat i confiança en l’àmbit comunitari, a través d’experiències de convivència i cooperació. Seguint a Fantova, “construir un nou àmbit dels Servicis Socials des d’un enfocament relacional, participatiu, comunitari, activador i proactiu”.
Les tendències imposades per dinàmiques globalitzadores, la significativa individualització de les opcions vitals, els nous riscos socials, així com els efectes de la crisi han suposat la desaparició i/o debilitament dels referents socials i comunitaris de l’activitat humana i personal. L’entramat de béns relacionals sobre els quals s’assentava la confiança, el suport i la col•laboració per a la consecució dels objectius vitals, hui ja no existixen o, en tot cas, estan tan debilitats i inconnexos que resulten insuficients i ineficaços. En estes circumstàncies i davant de la pèssima gestió de la “crisi econòmica”, no seria aventurat preveure un escenari de major fragmentació i tensió social.
Cal adoptar iniciatives per a propiciar la reflexió i l’anàlisi sobre la configuració que ha d’adoptar el sistema de protecció social. Per la ubicació institucional i per la posició de proximitat, considerem que el municipalisme està fortament compromés a assumir el lideratge que implica este procés de construcció d’un nou model social i, que en definitiva, suposa gestionar de manera responsable per a ajudar a crear comunitats locals més atentes i sensibles cap als altres, a implantar una nova cultura cívica de la responsabilitat ciutadana i a concebre la ciutat i el seu espai públic com a llocs d’interacció i integració.
Joan Rovira Prats Cap de Secció Serveis Socials Febrer 2012